Las noticias

“Vivim en una mena d’Unió Soviètica on els líders ho decideixen tot”

Possiblement el més contracultural de Pepe Ribas (Barcelona, 1951) és la seva trajectòria familiar. Hereu d’una nissaga d’industrials del moble, Ribas és fill de José Ribas Seva, un dels homes forts de la Falange a Catalunya als anys trenta del segle passat. A l’avi de Pepe Ribas el van assassinar uns pistolers anarquistes. I malgrat aquest bagatge, o potser precisament per això, el net es va fer anarquista. “Quan em vaig fer de la CNT”, recorda avui, “el meu pare em va dir: «Fill meu, fes el que creguis, jo t’ajudaré, però sobretot, mai violència»”.

Seguir leyendo

“Vaig negociar cinc anys amb el Macba i no van fer res”

P. L’exposició és una manera de compensar que una part important d’aquell llegat hagi anat a parar a la col·lecció Lafuente de Cantàbria i no s’hagi quedat a Catalunya?

R. No té res a veure. José María Lafuente és un personatge molt interessant, em recorda un industrial dels d’abans, que per la seva inquietud i a través de Borja Cassani fa una col·lecció de pintura i d’arxius d’artistes d’art. I després, a través de Ceesepe i meu, ha fet una col·lecció de l’underground, un art menyspreat i meravellós. És un tio honest, que ho ha comprat i ho ha mantingut. El meu temor era que els originals dAjoblanco no es preservessin, i ell m’ho va solucionar i m’ho va pagar, i ho va fer amb altres undergrounds. Ell ha estat més llest. Què ha fet el Macba? Vaig negociar cinc anys amb el Macba i no van fer res.

P. Avui hi ha contracultura a Barcelona?

R. La contracultura és activisme, és una societat alternativa als diners, i la contracultura avui no és possible perquè els diners són el déu únic. Alguna cosa contracultural sí que hi ha, però és difícil. Les noves generacions han passat per una experiència contracultural sense entendre-la, perquè a les universitats s’ha estudiat el comunisme i el nacionalisme, però no s’estudia ni el que és contracultural ni el que és llibertari.

P. Vostè diu que en aquell moment, al seu món, no hi havia nacionalismes. Això sembla que no va quallar…

R. La diferència és que la llengua no estava ideologitzada. El problema del temps present és haver de definir-te amb una identitat. Jo soc català de soca-rel, però també soc espanyol, iberoamericà, europeu o del planeta, depèn d’on sigui i amb qui sigui.

Leave a Reply