Las noticias

L’Hermitage, una cosa més que un museu

En unes setmanes es decidirà si s’autoritza la construcció del museu de l’Hermitage al port de Barcelona. No és una decisió qualsevol. S’hi dirimeix alguna cosa més que la ubicació d’un museu: es decideix el model de ciutat i fins i tot quin punt la iniciativa privada moguda per un interessos particular ha de condicionar el seu desenvolupament urbanístic i cultural. Fins ara la discussió se centrava en els avantatges i inconvenients d’ubicar al port una franquícia internacional que tindria com a reclam un edifici emblemàtic de l’arquitecte japonès Toyo Ito i atrauria centenars de milers de turistes a una part de la ciutat ja molt congestionada i amb greus problemes de mobilitat. L’Ajuntament va encarregar quatre informes externs sobre l’impacte urbanístic, l’afectació sobre la mobilitat, la viabilitat econòmica i la idoneïtat de la proposta cultural i tots van ser negatius. Però no era fàcil negar l’autorització a un projecte avalat per l’Autoritat Portuària de Barcelona i que suposava una inversió de 52 milions d’euros. La negativa seria munició fàcil per als que aprofiten qualsevol ocasió per acusar Ada Colau de ser una rèmora per al desenvolupament econòmic de la ciutat.

Però ara a l’Hermitage li ha sortit un competidor, l’European Urban Tech, que representa una aposta completament diferent i, en molts aspectes, antagònica. I que col·loca el debat en un punt molt més interessant: el xoc entre dues maneres d’enfocar el futur de la ciutat. Ja no es tracta de dir sí o no a una inversió privada. Es tracta de triar entre una proposta molt vinculada a l’activitat dels creuers que reforça un model de turisme massificat i concentrat del qual es deriva la desertificació del centre de la ciutat. O un projecte que pretén convertir el port en un hub de la economia blava, amb un edifici també emblemàtic i sostenible destinat a allotjar iniciatives, empreses i projectes d’abast internacional centrats en la transformació ecològica i tecnològica de les ciutats. El primer aspira a atreure a la bocana del port un milió de turistes cada any. El segon vol liderar un pol de coneixement en el qual treballarien de manera permanent diversos milers de professionals i investigadors i al qual se sumaria la Facultat de Nàutica.

El projecte de l’Hermitage va iniciar la seva etapa el 2012, quan el llavors conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, va firmar a Moscou un conveni amb el museu de Sant Petersburg, acompanyant Artur Mas en un viatge oficial. El projecte va entrar a la ciutat amb molt bon peu. Venia avalat per Jorge Wagenswerg, una de les figures de més prestigi del món museístic i entroncava amb el discurs llavors dominant de reforçar la projecció de Barcelona al mercat turístic global. Va cristal·litzar el 2016 en un acord amb l’Autoritat Portuària per situar l’edifici en un solar de la Nova Bocana del port, al costat de l’hotel Vela. Però Wagensberg va morir el 2018 i els dubtes sobre la viabilitat econòmica mai es van dissipar. Altres franquícies de l’Hermitatge, com la d’Amsterdam, són deficitàries i el risc d’haver de rescatar el museu amb fons públics no és menor. El 80% de les accions de la societat promotora les controla el fons d’inversió Varia Europe, que opera des de Suïssa i Luxemburg. El 20% restant pertany a la societat Cultural Development Barcelona, la cara visible del qual és Ujo Pallarés, que disposa dels drets de cessió de l’Hermitage rus durant 50 anys.

Que el port no sigui el lloc més adequat no significa que no s’hagi de construir. Si els inversors assumeixen els riscos econòmics, poden construir-lo en un altre lloc i, de fet,

l’Ajuntament ha suggerit altres emplaçaments. A la zona del Besòs, per exemple. O a la Sagrera.

El paradigma ha canviat. La discussió és una altra. Ja ha passat el temps en què s’utilitzava la construcció de grans equipaments, com va ser el cas del MACBA, per regenerar una part de la ciutat. És el model Guggenheim de Bilbao, un projecte vinculat a la regeneració de la ria que pretenia donar projecció a una ciutat en declivi. Barcelona té ara el problema contrari: reorientar el model turístic per evitar la concentració excessiva en una part molt reduïda de la ciutat. L’objectiu ara és evitar la saturació i repartir els costos i els beneficis d’un turisme més equilibrat i sostenible.

Vincular la viabilitat del projecte a la ubicació al port és una fal·làcia interessada. Els visitants interessats en l’oferta de la fundació Louis Vuitton de París, una franquícia del MOMA de Nova York en un edifici que en si mateix ja mereix una visita, no deixen de visitar-lo per no trobar-se en un extrem del Bois de Bologne. I el mateix passa amb l’interessant Centro Botín a Santander, situat al moll de l’Albareda, en un extrem de la ciutat. Aquests, no d’altres, són els termes del debat.

Leave a Reply