Las noticias

Conveni de confinament

Van passant els dies i un es va fent a la idea que això de l’estat d’alarma et toca on et toca. I aquí, on un era fa dues setmanes, continua. I amb qui li va enxampar: la senyora, la filla de la senyora i la filla dels senyors, que és la Concha, la clàssica gossa-salconduit que permet sortir a prendre la fresca legalment de tant en tant. Però en aquesta formació familiar (senyor-senyora-noia-gossa) hi falta un element, que és el fill del senyor, un nano de 17 anys que el dia del confinament es trobava, com mana el conveni de divorci, a casa de la seva mare. I s’ha quedat allà, és clar. I, sense ser-ne conscient, ha deixat un buit a la seva altra casa, la que visita cap de setmana sí, cap de setmana no. (El mateix buit que ha deixat en aquelles trobades intersetmanals: dinars, sopars, quedades). I, a mesura que passen els dies, es fa difícil, la veritat.

El fill, de fet, s’ha passat de vegades més de dos i més de tres dies tancat a casa, tan tranquil. Però eren altres temps i altres circumstàncies: aquell cap de setmana tonto, sense ganes de fer res més que no sigui avorrir-se fins a l’extenuació; aquelles grips (les d’abans, les de tota la vida, vull dir) que et deixen al llit tota una setmana… Però… això? Això és insòlit. Al principi es porta prou bé, tot i que n’hi ha un que ho porta pitjor que l’altre: “Com que he d’anar a la feina –eren altres temps… encara podíem anar a la feina– passo per casa teva, baixes un moment i fem una encaixada de colze i tal…” (aquest és el pare, al telèfon). “Uf… és que vaig amb pijama” (aquest és el fill, insensible, que troba més a faltar els amics que el seu pare). La cosa queda en res i el confinament es fa més estricte: prohibit sortir de casa; mossos controlant pel carrer, caixeres del Dia que et donen el tiquet de la compra “perquè te’l pot demanar la poli”, veïns que et miren malament… Tot sigui per derrotar la covid-19.

Però a poc a poc, el sentimentalisme pare-fill s’equipara. Almenys això és el que vol pensar el pare (n’està segur!). En l’era precovídica les trucades d’un fill, no ens enganyem, eren interessades, pragmàtiques, materialistes. Ben aviat, però, la relació a distància, normalment a base d’infinits missatges per WhatsApp, comença a ser de viva veu i de seguida hi entra en joc la imatge, el vídeo. “Mira, papa, m’estic rapant el cap”, i el nano s’enfoca, tallant-se la gespa de la troposfera a l’u o el dos. “Com que això va per llarg, si no em queda bé, abans que em vegi algú ja m’hauran crescut els cabells”. Doncs té raó, i és una sort… Ben pensat, aquestes connexions, com les inacabables partides a l’Apalabrados, poden ser més fruit de l’avorriment que no pas del sentimentalisme.

També és fruit de l’avorriment la decisió voluntària, gairebé entusiasta, de fer deures. El curs vinent el fill anirà a la universitat. No és un any fàcil pel que fa als estudis. A més, es va passar els primers dies lectius del gener amb l’escola tancada (sí, aquella escola italiana); després va tenir una setmana blanca, tal com estava en cartell i així va continuar programada; i ara el temps sense classes és indefinit. Al juny (juliol? agost?! setembre…?), exàmens finals, selectivitat italiana, selectivitat espanyola… “Estudiarem junts, telemàticament” (aquest, altre cop, és el pare, un il·lús). “De moment ens posen molts deures”, estén la mà el fill. El pare recull el guant: “T’ajudo…” Tot perquè el noi no acabi abduït pel coi de la Play o es quedi borni amb tanta sèrie.

Van passant els dies i les videoconferències, les trucades de bona nit, les de bon dia, els jocs pel mòbil, les iconetes que llancen petons amb cors són cada vegada més freqüents i més sinceres. D’alguna cosa serveix el confinament, sempre hi ha un objectiu meravellós al final del camí: “Papa, quan això s’acabi, et faré una abraçada que et dislocaré l’esquena”, li ha dit per telèfon el fill al pare, que ha penjat amb un somriure als llavis. I al cor.

Trobar-se a faltar

Lloc de quarantena. Dos pisos a cinc quilòmetres de distància.

Nombre de persones i edats. Un pare de 50 i un fill de 17.

Carències del confinament. Totes.

Llibre i sèrie. El pare s’ha empassat les 800 pàgines de la novel·la de Mussolini, ara recupera Carvalho i de llibres no n’hi falten. El fill va a temporada de sèrie al dia.

Leave a Reply